L’hora de dinar és un calvari

Amb el ritme de vida que duim, l’hora del dinar o del sopar és, per a moltes famílies, un moment de reunió, per conversar i gaudir una estona plegats.

Però, què passa si el moment del menjar es converteix en un calvari? La realitat és que molts nins amb TEA experimenten problemes greus que dificulten una alimentació correcta.

Pot ser que es tornin selectius de manera progressiva o que passi de sobte. De vegades, si el problema no s’ataca aviat, pot passar que el nin vegi el menjar com una cosa negativa, com una situació estressant, de manera que la seva ansietat puja i, amb la seva, la de la resta dels familiars. No s’ha d’oblidar que aquests nins habitualment tenen una dificultat marcada per comunicar el motiu pel qual no volen menjar, cosa que els causa una gran incertesa i frustració.

Són molts els motius que poden causar aquest problema; un tant per cent molt elevat es deu a un desordre en el processament sensorial.

El trastorn del processament sensorial és la dificultat en la interpretació i organització de la informació captada pels òrgans sensorials del cos. També hi intervé el moviment (sistema propioceptiu i vestibular).

Quan tot va bé, el sistema neurològic filtra aquestes sensacions, però si no es filtren bé venen problemes que interfereixen en la qualitat de vida.

Com afecta a l’alimentació?

Quan es tracta d’un tema sensorial, pel que fa al tacte ens podem trobar amb nins que presenten certa hipersensibilitat, que és quan nota la sensació molt exagerada. És possible que li faci fàstic segons quina textura o que, fins i tot, senti dolor. I em deman: algú podria menjar-se alguna cosa que no fos capaç de tocar amb les mans?

Algunes característiques d’aquests nins són:

 No els agrada barrejar aliments de diferents textures.

– Alguns prefereixen purés que aliments sòlids.

 No toleren rentar-se les dents, ni que els toquin la cara.

 Ingereixen poca varietat d’aliments.

 Prefereixen menjars suaus i insípids i tenen dificultats amb moltes consistències.

 Detecten el mínim canvi de textura o temperatura.

 Reaccions exagerades a situacions, com acostar un estri a la boca.

 Nàusees en veure, tocar o olorar aliments.

La hiposensibilitat és el contrari, sembla que no sentin la sensació i estiguin cercant-la. Són nins que:

 Acumulen aliments a la boca sense adonar-se’n.

 Fan mossegades grans i cerca gustos forts (llimona, picant).

 Els agraden els refrescos gasosos.

 La temperatura molt freda o molt calenta.

 Baves abundants.

 Prefereixen aliments cruixents, gustosos.

 Tendeixen a explorar qualsevol objecte amb la boca.

Vista: La manera de presentar els aliments, i la forma i el color, pot ser una causa de rebuig o acceptació. Els aliments més acceptats en funció del color són aquells vermells, grocs, taronges. Tenen poca acceptació els verds i els colors foscos.

Olfacte: Els nins poden notar certes olors del menjar que a altres ens resultarien pràcticament imperceptibles, fent que siguin més sensibles a l’atracció cap als aliments o no; per contra, menjars i substàncies que tenen per a nosaltres una olor molt desagradable poden ser interessants per a ells.

Oïda: Encara que ens pugui semblar increïble, als nins amb casos d’hipersensibilitat auditiva els pot molestar fins i tot el ‘cras cras’ de certs aliments quan els mosseguin, o al contrari. El renou dels coberts contra els plats pot provocar ansietat.

Moviment: Pot ser que el control postural no sigui correcte. També hi ha nins que no poden estar quiets en una cadira i no paren d’aixecar mentre mengen, o de moure’s, agitar-se, etc.

A tot això se li suma la inflexibilitat cognitiva, la invariabilitat als canvis i la restricció dels interessos, que augmenta la hiperselectivitat alimentària.

Sean Barron, un periodista amb TEA, explica a la seva autobiografia:

“Jo tenia un gran problema amb el menjar. M’agradava menjar coses suaus i senzilles. Els meus aliments favorits eren cereals -secs, sense llet- pa, pa de pessic, macarrons i espaguetis, patates i llet. Aquests eren els primers aliments que havia menjat en la vida i els trobava reconfortants i tranquil·litzadors. No volia provar res de nou. Jo era supersensitiu amb les textures dels aliments, i ho havia de tocar tot amb els dits per comprovar la sensació que produïen, abans de ficar-los a la boca. Odiava profundament que em donassin aliments barrejats com tallarines amb verdures, o la barreja del pa amb el companatge per fer entrepans. No vaig poder mai, mai, ficar-,e això a la boca. Sabia que si ho feia em sentiria violentament malalt… M’agradava menjar les coses que estava acostumat a menjar”.

( Sean Barron, 1992, citat per Peeters, 1997, pag. 140).

Com ho podem millorar?

– Deixar que toquin el menjar, que hi juguin (fora dels horaris de menjar).

– Evitar entorns carregats de renou i excessivament estimulants.

– Hem de donar una única instrucció (frases breus, que s’entenguin).

– Establir rutines i respectar els horaris i espais dels àpats.

– Anticipació del que s’ha de menjar i de les recompenses.

– És important el reforç positiu de tot allò que volem que es continuï fent.

– No forçar ni castigar el nin.

– La cadira ha de ser adequada. S’han de llevar tots els estímuls.

– Presentar només la quantitat de menjar que exigirem que es mengi.

– Limitar el temps destinat al menjar i restringir l’accés a aliments fora dels horaris fixats.

– No enganar mai barrejant el menjar conegut amb gustos nous.

– Per introduir nous aliments, cal fer-ho de manera progressiva.

 

 

Marina Musolas

Terapeuta Ocupacional