La teràpia de grup amb adolescents TDAH

La majoria dels nois i noies amb TDAH presenten una sèrie de dificultats que se centren principalment en la poca capacitat de planificació, organització i una mala gestió del temps. A més de comptar amb una escassa motivació cap a la consecució d’objectius a llarg termini, tampoc hem d’oblidar els ja coneguts problemes d’atenció, concentració i memòria que dificulten l’estudi i el treball diari. Amb el pas a l’educació secundària, es fa més patent l’augment de l’exigència i les demandes cap a un major acompliment en el treball diari sobre la base de totes aquestes capacitats.

A partir d’ara, se’ls exigeix ​​tenir un bon control de l’agenda, estudiar amb antelació, fer esquemes i resums, sense oblidar-nos d’haver de portar els llibres i tot el material necessari de casa a l’institut i viceversa.En aquesta nova etapa, han de acostumar-se a que ja no compten amb un únic professor per a totes les matèries i per tant el grau de supervisió i control és menor. A l’institut s’espera que els alumnes adquireixin cert grau d’independència, autonomia i capacitat organitzativa a la qual no estan acostumatsLlavors, no és d’estranyar que per a la majoria dels nois i noies, aquesta nova etapa es presenta com una època difícil plena de canvis i dificultats que es poden veure incrementades si l’adolescent que s’enfronta a tot això pateix de TDAH.

Tenint en compte tota aquesta problemàtica, s’ha dissenyat un nou tipus d’intervenció que resulta de la combinació de diferents modalitats d’intervenció terapèutica com són la teràpia de grup, les tècniques cognitiu-conductuals.

En aquest programa, els nois i noies coneixeran que és el TDAH i quines són les seves principals manifestacions i implicacions, així com quin és la millor manera de superar-les.

Treballarem sobre la motivació i la consecució d’objectius, la planificació i organització. La proactivitat, l’assumpció de responsabilitats i l’atenció i concentració en els estudis.

Tot això amb l’objectiu de créixer, conèixer-se un mateix i millorar tant a casa com a l’escola.

L’abordatge habitual d’aquest trastorn es centra principalment en intervencions multi-modals que poden combinar tractaments de tipus reeducatiu (en els quals es poden treballar la capacitat d’atenció, memòria, tècniques d’estudi …) amb medicació estimulant (metilfenidat) i el entrenament de pares en tècniques de modificació de conducta.

Si bé es poden obtenir òptims resultats, aquests poden ser limitats ja que és possible que apareguin tot un seguit de problemes que dificultin la intervenció:

  • Es presta poca atenció a l’ensenyament d’estratègies i pautes que millorin la capacitat d’organització, planificació i gestió del temps.
  • Els habituals conflictes entre pares i fills es veuen exacerbats en l’adolescència. Molts es veuen incapaços d’intervenir o estan poc capacitats per fer-ho amb un adolescent amb TDAH.
  • Les sessions solen ser un cop per setmana, un fet que dificulta l’aprenentatge de noves pautes per part del pacient a causa de la incapacitat de realitzar un seguiment diari per part del terapeuta.
  • Molts nois i noies no saben exactament que els passa i on està la causa de les seves dificultes. Un fet que comporta que arribin a sentir-se diferents o discriminats de la resta d’iguals. En força ocasions es presenten problemes d’autoestima.

Per aquestes raons, el disseny del programa s’ha elaborat tenint en compte aquests arguments:

  • En treballar en grup els nois i noies no senten que estan sols ja que tots s’enfronten a les mateixes dificultats. Es permet crear una sana competitivitat que motivi cap al canvi.
  • En deixar d’intervenir directament els pares, la responsabilitat del canvi recau sobre ells mateixos. Únicament van a retre comptes del seu comportament cap al grup i al terapeuta.
  • Es poden utilitzar les experiències positives i negatives dels altres per al propi aprenentatge.
  • Realitzant una tasca psicoeducativa sobre el trastorn, els nois i noies aprenen a reconèixer tant els seus punts febles com els seus punts forts. Tot això contribueix a la pròpia acceptació i al compromís d’un canvi positiu.

 

En darrer lloc, cal remarcar que el present projecte no pretén ser substitut ni oferir-se en cap manera com a alternativa única als modalitats d’intervenció comentades amb anterioritat. Més aviat al contrari, es considera que aquestes són perfectament compatibles i en molts casos necessàries.

 

Bernat Coll

Psicòleg