Hem de parlar als fills sobre el seu diagnòstic?

Quan els pares reben l’informe  final del seu fill en un procés d’avaluació i diagnòstic és molt comú que es plantegin aquesta qüestió. Li hem de contar el resultat de les proves?

Alguns pares creuen que amagar la informació als seus fills amb TDAH, Dislèxia o Discalcúlia serà millor per tal de no fer-los mal. Quan  hem demanen la meva opinió sempre responc que no crec que aquesta sigui la millor idea ja que el fill té tot el dret del món  a saber què li passa, sobretot perquè això l’ajudarà a  implicar-se en el seu propi tractament, a  saber quines són les seves dificultats té i com encarar-les.

Amagar la informació per no fer-li mal a un nen, té efectes col·laterals que a la llarga poden resultar molt més nocius que el patiment inicial que en un principi es volia evitar. A part, sovint no hi pensem però cal tenir en compte  que els nens són molt més llestos d’allò que ens pensem i sempre estan atents a les nostres converses encara que sembli que no escolten.         Si no és a causa del  pugui sentir a casa, serà a l’escola, però tard o d’hora  el nen s’assabentarà del que té.

Als pares sempre els hi recordaria que més val que s’assabenti per vosaltres, i com més aviat millor perquè més endavant sempre us podrà tirar en cara que no li hagueu dit la veritat en el seu moment. A més, es podria  arribar a magnificar excessivament el fet de no haver contat tota la veritat.

 

Què inculquem als nostres fills ocultant informació?

Amagar informació suposa generar inquietud i certes pors  als nostres fills por ( «Si no m’ho han dit, és que és una cosa greu”) .Els nens, encara que siguin petits ja s’observen a ells mateixos i es comparen constantment amb els altres alumnes de classe i ben aviat saben si el seu rendiment és el que toca o hi ha alguna cosa que no va bé en el seu aprenentatge. Conèixer el problema evitarà que el nen pugui pensar que és poc intel·ligent i es senti inferior davant els altres.

En segon lloc, i encara que a vegades no resulti prou evident, no els estem ensenyant a  encarar les dificultats de la vida. I això, encara que sigui amb tota la bona intenció del món, no  els ajudarà a fer-se forts  davant tots els reptes als que s’hauran d’enfrontar durant tota la seva etapa escolar.

 

Amagar el cap sota l’ala

Mantenir aquesta «mentida piadosa» en el temps per no fer mal, produeix un efecte bola de neu. Per als pares, conforme va passant el temps, es va tornant més difícil no només mantenir aquesta mentida, sinó també encarar la veritat. I no troben mai el moment de plantejar-li al seu fill les coses com realment són. Comencen a tenir por de la seva reacció i aquesta por es va creixent a mesura que passa el temps i el fill va prenent més consciència del que passa al seu voltant.

I d’altra banda, els nens no són beneits. Van creixent i, tard o d’hora, comencen a qüestionar als seus pares i els hi exigeixen respostes.

 

On és l’oportunitat?

Amagar el cap sota l’ala com fan els estruços, fa que es desaprofiti una gran oportunitat per compartir en família allò bo i lo dolent. Fa que es perdi una oportunitat per afrontar els reptes conjuntament,  d’ ajudar-se mútuament i que es puguin celebrar els èxits i aprendre tots dels fracassos.

Parlar de tot això amb els nostres fills, i també  de les seves capacitats i potencialitats que posseeixen, malgrat el seu trastorn  és fer el camí junts,  és ajudar-los a madurar, a créixer, a reafirmar la seva personalitat, a avançar de front i que sentin  que els recolzeu fermament  per a que superin  les seves dificultats.

Superar un trastorn del neurodesenvolupament és una tasca llarga i gens fàcil que requerirà d’un gran esforç  per part de tothom i sempre serà més millor si aquest camí es fa en conjunt, sense mentides i amb orgull.

Què fer doncs?

Cal emprar el  sentit comú, abans de res.  Dir mentides, mai. ¿Amagar informació? Tampoc.          En tot cas, el que cal es dosificar aquesta informació en funció de l’edat i vigilar molt bé què es transmet i, sobretot, com es transmet.

En moltes ocasions  pot ser bo que sigui el terapeuta del vostre fill el que us recomani que és allò que podeu i com ho heu de dir, a la vegada que també pugui realitzar un acompanyament en aquest procés parlant amb el nen o la nena directament.

En moltes ocasions també pot resultar molt beneficiós que es faci una xerrada davant tota la classe per tal d’explicar per exemple, en que consisteix la Dislèxia i quines son les adaptacions  que necessita el vostre fill. D’aquesta manera evitarem suspicàcies i susceptibilitats dels altres alumnes quan se li adaptin els exàmens o els criteris de correcció.

 

Tot es pot dir, però és molt important com es digui perquè això farà que el nen rebi les coses d’una o altra manera. El que es digui i com es digui, dependrà de l’edat de l’afectat.

 

 

Bernat Coll

Psicòleg