Fortnite i l’addicció als videojocs

Fortnite,  és el joc de moda en el que molts nens i adolescents  passen hores i hores davant la pantalla i per el qual molts pares comencen a estar preocupats sobre com han de gestionar el temps que hi dediquen els seus fills, ja que té un component altament addictiu. Recentment es va celebrar a la Universitat de les Illes Balears una conferència sobre el Fornite que va desbordar totes les expectatives. Amb més de 200 inscrits, l’aforament  es va desbordar i va ser necessari  posar una nova data per poder atendre tota la demanda de pares que n’havien quedat fora en la primera ocasió.

De què es tracta Fortnite?

Segons informacions de  SuperData , el mes de Març de  2018 havia recaptat 223 milions de dòlars, establint-se com tot un fenomen a nivell mundial.

Té dos modes de joc: una versió en solitari que es diu Save the World i un altre multi jugador, que és Battle Royale i principalment és el  mode en el que tothom es troba enganxat.   Aquest últim consisteix a reunir fins a 100 competidors en una illa amb l’objectiu de sobreviure. En un guió molt similar a la novel·la i pel·lícula “El jocs de la fam”  els jugadors  s’han d’espavilar per trobar armes i construir la seva pròpia fortalesa  amb l’objectiu d’acabar amb tots els seus oponents i ser el guanyador final de la partida.

És un joc gratuït però té la possibilitat de fer compres dins el joc per aconseguir armes  i accessoris que puguin donar una avantatge competitiva enfront dels altres.

El fet de ser un videojoc multi plataforma, implica que s’hi pugui jugar a través de la consola, l’ordinador o el mòbil i en fa més difícil el control de l’ús per part dels pares,  ja que poden desconèixer aquest fet. En conseqüència,  que se li retiri o controli l’ús del PC o la consola al seu fill a casa no garanteix que no pugui continuar jugant des de un el seu telèfon d’amagat.

 

Per què resulta tan addictiu?

El joc està magistralment pensat per a crear addicció, ja que té una estructura i mecànica del joc que en el fons incita a tenir la mateixa sensació que un pot tenir quan juga a les màquines escurabutxaques.

Les partides són molt curtes, com a molt de 20 minuts, però pot acabar en menys d’un minut si som eliminats a les primeres de canvi. Això pot fer caure en l’autoengany de pensar  “ en faré una més i prou” .   A més existeix un factor sort i d’atzar bastant potent, ja que en jugadors principalment inexperts és molt fàcil ser vençut per els altres, generant-se en un mateix la sensació d’haver causat baixa de forma aleatòria i incontrolable.  A mesura que van progressant en el joc  i guanyant percepció de control, els jugadors es senten atrets per la creixent possibilitat de ser els vencedors i aquesta expectativa és la que actua com un dels reforçadors més atractius i  potents que contribueixen a l’enganxament.

Per altre banda, el fet d’estar competint  de manera contra altres persones amb les que poder conversar, discutir o fins i tot insultar-se i no  estar jugant contra una màquina, afegeix un altre factor extra de competitivitat a l’olla per acabar cuinant un producte altament addictiu.

 

Senyals d’advertència de l’addicció a  Fortnite

Fins fa un anys no es considerava  que hi hagués evidències suficients  per a establir  l’addicció als videojocs  com un trastorn mental i de la conducta. Aquest fet ha canviat quan l’Organització Mundial de la Salut la inclòs oficialment dins la Classificació Internacional de Malalties (ICD-11) que serà presentada el proper mes de Maig de 2019.

Signes i símptomes en serveixen per a identificar-la:

Passa molt de temps pensant en els jocs, fins i tot quan no juga, o planifica quan podrà jugar més tard?

Se sent inquiet, irritable, malhumorat, enfadat, ansiós, avorrit o trist quan intenta  deixar de jugar o quan no pot jugar?

Sent la necessitat de incrementar el temps que dedica a jugar a jocs més emocionants o creu que ha d’invertir en comprar consoles o ordinadors més potents per tal d’obtenir el mateix nivell de gaudiment que solia aconseguir?

Ha pensat o afirma que hauria de jugar menys, però no pot reduir la quantitat de temps que passa jugant?

Ha perdut  interessos que tenia abans o ha reduït la seva implicació en altres activitats recreatives (aficions, quedar amb amics) a causa del joc?

El nen o jove ha continuat jugant  tot i que sabia  que hi hauria conseqüències negatives, com ara no poder dormir prou, arribar tard a l’escola o a treballar, gastar massa diners, discutir amb els altres o  ha arribat a  descuidar  algunes tasques  o deures importants?

Juga per escapar o oblidar-se de problemes personals, o per alleujar sentiments com la culpa, l’ansietat, la desesperança o la depressió?

Ha disminuït considerablement el seu rendiment acadèmic a causa del joc?

Si es responen afirmativament a la majoria d’aquestes preguntes, és  molt probable que ens trobem davant d’un cas de trastorn de conducta  per el qual  sigui molt recomanable consultar a un especialista per tal de rebre ajuda professional.

 

 

Bernat Coll

Psicòleg